La oferta no sona pas malament! 13€ per trucades i internet amb banda ampla, router gratis…
Però la lletra petita (que amb prou penes es veu) comenta, entre d’altres, la següent clàusula:

Bé, tenint en compte el pes dels continguts de les pàgines web actuals i la velocitat cada cop més gran dels ADSL, amb 200MB només t’arriba per fer unes consultes al google durant uns dies al mes. I això que no tinc en compte els programes de descàrregues heavies (pel·lícules, música).

Val a dir que la clàusula continuava i deia que el preu màxim són 33€. Però a això també cal afegir l’IVA (no inclós al preu inicial, clar). Dels 13€ passem a prop de 40€. I per fer un ús normalet d’Internet!

Teorema: Cal mirar-se bé les publicitats!

Vagi per endavant que no em considero excessivament nacionalista. Simplement em situo a l’esquerra i, per tant, crec en un model federal per aquest país (Espanya), que sempre s’està mirant a si mateix pensant en què és i on cap ciutadà és incapaç de definir-se espanyol sense condicionar les seves conviccions polítiques.

El conflicte o “problema” vasc existeix. També tenim un problema similar a Catalunya. ??s absurd negar la seva existència. La negació de la identitat nacional de Catalunya i Euskadi allunya a qualsevol aproximació a un acord.

Les reivindicacions al llarg de la darrera meitat del segle XX per part d’Euskadi s’han vist modificades amb els canvis de règim a l’Estat Espanyol. Durant la dictadura franquista, la lluita armada va rebre el suport d’una quantitat molt gran de ciutadans espanyols, que veien en ETA no només una banda armada sino ademés una formació política que aspirava a un futur democràtic. Va ser quan va caure el règim i va arribar la democràcia, quan la lluita armada d’ETA va començar a perdre suport, cada cop més, donat que la gent considerava que aquest tipus de lluita ja no era necessària. Actualment el final de la banda terrorista ha d’estar proper.

La pregunta és: com ha de ser aquest final? La lluita armada pot desapareixer, però si no es tanquen bé les ferides, el problema de fons no es solucionarà mai. Cal dialogar, convèncer, negociar, etc.. i fer que tothom se senti a gust amb la solució final.

L’alternativa a això és la solució proposada pel Partit Popular: la millor manera d’acabar amb ETA és amb la persecució policial i amb la “força de l’estat de dret”. Aquesta és la magnífica solució, si senyor. Si fotem tota la banda a la presó, la gent oblidarà el tema i tota la base social que els dóna suport se n’aniran a casa a veure el futbol. El que vull dir és que si l’Estat deté 50 etarres, en sortiran altres 50, perquè la base social abertzale continuarà pensant que estan sent atacats per la força opressora espanyola. L’estratègia del PP pot debilitar la banda a curt plaç, però no aporta una solució de cara al futur, donat que el problema de fons no s’ataca.

Jo personalment crec que el diàleg és la millor manera d’acabar amb aquest conflicte, encara que aquest s’ha de portar a terme amb responsabilitat, i s’ha de fer sempre que la banda decideixi acabar amb la lluita armada.

Espero que ningú es senti ofés per aquest post.

El 27 d’abril s’ha convocat a nivell nacional una jornada de protestes contra l’aprovació de les patents de programari. Entre els participants hi ha totes les universitats públiques d’informàtica i associacions d’usuaris com l’Associació d’Internautes.

El que hem de fer els informàtics de base és manifestar-nos en contra d’una normativa que, si finalment és aprobada, ens pot afectar de manera catastròfica. I consti que no estic sent pesimista. Estic parlant de la impossibilitat total d’exercir la nostra professió de manera lliure, sempre amb el temor d’estar infringint alguna patent i haver de pagar amb grans multes o potser la presó.

Aquest fet encara no ha calat de veritat dins el món informàtic. Amb el que pot arribar a passar la gent no s’ha movilitzat gaire. Molts treballadors del ram treballen a l’empresa privada i pensen, ingenuament, que això no va per ells, donat que el que s’haurà de menjar els marrons haurà de ser el propietari.

Però es que l’assumpte afecta a moltes altres professions, no només a la informàtica. Per començar, totes aquelles empreses que encarreguen sistemes informàtics fets a mida (comerços, advocats, bancs, …) també surten mal parats, donat que pagaran per sistemes que, evitant infringir patents, hauran estat programats molt deficientment i aniràn lents, per no dir que seràn menys segurs.

Bé, no us vull agobiar en excés amb aquest tema. Només demanar-vos que el dia 27 us movilitzeu contra aquesta norma impulsada per els grans imperis informàtics per esclafar les petites empreses i el software lliure.

Salut!

P.D.: Més informació a NoSoftwarePatents!. Us recomano que busqueu llistes de patents existents i riureu per no plorar. Han patentat la programació orientada a objectes!

Bé, decidir si ho puc fer o no és un exemple clàssic de problema NP. Tot seguit veurem per què.

Suposem que ja he triat un subconjunt. La comprovació que resta és molt senzilla, només cal fer la suma dels seus volums i mirar si és igual al volum de la motxilla. Però, quantes possibles tries puc fer?

Cada objecte pot ser o no ser a una tria donada. Si tenim N objectes aleshores tenim 2 elevat a N possibles subconjunts (i per tant 2 elevat a N comprovacions com l’anterior).

Aquest nombre és fa exageradament gran a mesura que augmenta el nombre d’objectes (N). Si no em creieu consulteu la història de l’inventor dels escacs i de com va timar al Rei.

Doncs resulta que per aquest problema no hi ha cap estratègia astuta que ajudi a trobar la solució i eviti haver de fer totes les comprovacions. Els programes informàtics que el resolen poden trigar més temps que l’edat de l’Univers fent la prova amb només 100 objectes.

Els problemes com el de la motxilla s’anomenen intractables i ningú dins del món científic confia en poder trobar algun dia un programa que els resolgui de manera eficient.

Però recompensa no faltaria! A més del reconeixement mundial, l’Institut Clay Math ofereix un milió de dòlars a qui ho descobreixi.

Bé, espero que us hagi interessat el tema. Salut!

P.D.: El clàssic joc del buscaminas també és NP!

Els enginyers de Xerox esperaven poder trobar al PARC noves técniques que els permetessin de dur a terme el seu gran somni: el paper electrónic. Aquest suport és, més o menys, el que tothom s’imaginaria al sentir les paraules “paper electrónic”, és a dir, un full de paper (o al menys una textura i flexibilitat similars) que pot contenir allò que es desitgi, de manera que si en un moment donat vols llegir el Quixot, doncs te’l baixes d’internet i el carregues en el teu paper electrònic. Fort, eh?

A mitjans dels 70′s el PARC desenvolupa el WIMP (Windows, Icons, Menus and Pointers), un protocol de comunicació amb l’usuari que introduïa el concepte de finestra, ratolí, icones, etc… Van fer un ordinador (Xerox Star) que portava incorporades aquestes millores, però com que l’interés de Xerox era el paper digital, no van voler veure l’increible quota de mercat que podien abarcar i van desistir de comercialitzar el producte. Un senyor molt llest es va donar unes voltes pel PARC i uns anys més tard va treure el Macintosh. Un altre senyor, uns anys més tard, es va fixar en el Macintosh y va treure el Windows. La història de la informàtica és, en definitiva, una història de plagis.

Doncs bé, el que Xerox ha estat buscant durant 30 anys sembla ser que ho ha trobat: el paper digital és pràcticament una realitat i només el seu altíssim preu (normal en tecnologies molt recents) fa que encara no s’hagi implantat gaire.

Les preguntes que cal fer-se ara són: Que passarà amb les biblioteques? Desapareixerà el format físic dels llibres?

Aqui teniu dues adreces interessants per a informar-vos:

• Pàgina de xerox sobre el paper electrónic.
• Imatges del paper electrónic cercades amb google.

Tot va començar quan, ja fa molts anys, Stallman treballava al MIT. Tenien una impressora que s’encallava però com tenien el codi font dels seus drivers, el van poder modificar per solucionar aquest error. Però un bon dia els van canviar la impressora per una Xerox, de la qual tenien els drivers però no el codi font. La nova impressora també s’encallava i no podien fer res per arreglar-la.

Aquest fet, unit amb la posterior proliferació de les llicències de “no difusió de codi font” per part de moltes empreses, va fer que Stallman dimitís del seu càrrec al MIT i iniciés la construcció d’un sistema operatiu lliure basat en UNIX al qual va anomenar GNU (que en anglès és pronuncia com “new”: What’s GNU? GNU’s Not UNIX!).

Stallman, acompanyat de molts seguidors i col·laboradors, va desenvolupar quasi tots els components del sistema operatiu. Exemples importants son l’editor programable GNU Emacs i el compilador de C GNU C Compiler.

L’any 1991 el projecte GNU estava gairebé enllestit. Només restava un component per desenvolupar: el nucli. I en aquell moment va aparèixer un brillant estudiant finlandès, Linus Torvalds, que va aportar al projecte GNU la primera versió de Linux, un nucli que s’ajustava perfectament a la resta de components. Acabava de néixer GNU/Linux: el primer sistema operatiu de codi obert totalment modificable i que ara comença a guanyar terreny al tot poderós Bill Gates.

Stallman està molt satisfet amb la feina feta i els resultats obtinguts. Només està una mica molest pel fet que al sistema se l’anomeni Linux, quan Linux només n’és el nucli. El nom correcte hauria de ser “GNU/Linux”.

Si voleu llegir la seva història complerta podeu llegir el seu llibre en format digital aquí.

Però com pot ser que Linux, essent software lliure i per tant de tothom, pugui estar en perill d’extinció? Doncs perquè l’empresa SCO, antiga propietaria de la llicència, ha denunciat als creadors de Linux per haver-lo programat amb codi robat a UNIX.

Si aquesta demanda prospera, Linux serà etiquetat com software pirata i per tant perseguit per la llei, cosa que impedirà que tant empreses privades com administracions públiques el facin servir com el seu sistema operatiu.

Com a opinió personal no se si realment Linux conté codi robat de UNIX, però el que tinc molt clar és que això suposarà un pas enrere molt important en el procés d’expansió del software lliure, si es que no l’acaba de destruir del tot. Bill Gates, que en primer moment considerava a Linux com una joguina, el veu ara com un rival potent i el vol erradicar inmediatament.

En fi, Microsoft ataca de nou i mata als invasors.

P.D.: Mes informacio a Redes&Telecom

La unitat més elemental d’un processador és el transistor, un semiconductor que serveix per crear els circuits més bàsics. Doncs bé, per tal de que un processador vagi més ràpid, s’hi han d’afegir més transistors, però si es vol mantenir el tamany del processadors, han de ser més petits.

En els últims 20 anys la escala d’integració de transistors ha anat creixent, passant de milers fa 10 anys a milions actualment. Els processadors Pentium 4 porten uns 100 milions de transistors.

Si la carrera per la minimització del transistor continua, cap a l’any 2020 es començaran a crear transistors amb tamanys de pocs atòms, la qual cosa genera un greu problema: Les lleis de la física son diferents en el nivell atòmic. Per poder controlar el comportament d’un transistor de tamany atòmic cal seguir les lleis de la física quàntica.

La física quàntica, i en especial la computació quàntica, serà una eina fonamental d’aquí a pocs anys i farà falta molta gent que conegui les seves bases, les quals, és ben conegut, no son gaire intuitives. Tots a estudiar!