Ã?s molt fàcil dir que ets complice de les seves actuacions i que si no estàs d’acord mostra el teu rebuig. Si jo mostro el meu desacord amb l’empresa que em paga segurament em foteran al carrer. I si tinc una hipoteca per pagar o uns fills per mantenir no em farà molta gràcia.

Ã?s molt fàcil dir que si no t’agrada et queixis, el problema és que tu no sempre pots triar on vols treballar. Seria perfecte treballar on tu vulguessis i realitzar-te professionalment perquè segur que tu et sentiries millor amb tu mateix i a més a més treballaries millor. I ja seria la hostia que a sobre estiguessis d’acord amb la política de l’empresa on treballessis. Però difícilment, si vols treballar en l’empresa privada podràs estar d’acord amb les idees empresarials del grup, ja que només n’hi ha una el benefici econòmic és el més important. Aquest és un dilema que se’m planeja moltes vegades, no podré treballar mai a l’empresa privada?
Però ara ja ens desviariem del tema principal

En primer lloc, les empreses multinacionals tenen un objectiu prioritari. VENDRE. A qui? doncs principalment als països del primer món, (on hi ha més capacitat de consum).
En segon lloc, les grans multinacionals tenen diverses coses que, malauradament per nosaltres, les fa diferents dels polítics, i es que són extremadament sensibles a la opinió de la gent sobre els seus productes i actes.

Exemple: Si la venda de Coca-cola cau un 2% a espanya, l’empresa no se’n va a a vendre a un altre país i acomiada als treballadors, són molt més llestos. S’asseuen en una taula amb un munt d’experts i analitzen què passa i perquè passa, a continuació ho solucionen de la manera més eficaç possible.
En definitiva, si fem boicot a totes aquestes empreses aconseguirem (depenent de la força del boicot) que aquestes empreses deixin d’actuar d’aquesta manera, sempre que això els hi produeixi més beneficis.

En tot cas i per acabar, a mi, personalment no em convenç l’argument del POBRE treballador que no en té la culpa de res. Si tu treballes a un lloc de treball determinat passes a ser còmplice de les seves actuacions, i si no t’agraden sempre pots mostrar el teu rebuig. En cas contrari cauríem en l’argument dels pobres militars que han hagut d’anar a Iraq a matar per salvar-nos a tots, o els pobres antidisturvis que no tenen altre remei que obeir ordres si no volen quedar-se sense feina, és o no?