Paparra.net

�s curiós que el passat i el futur es repeteixin, trobem semblances, però suposo que dins de cadascun de nosaltres sabem exactament el que volem. Potser el més difícil és aconseguir-ho, però val la pena adonar-nos-en i mirar el futur sense la por del passat i poder, així, afronta el dia a dia i la tristesa del propi món que ens envolta.

Poder mira endavant sense cap rancor i poder sentir-se lliure crec que és una de les poques coses que l’home tardarà anys aconseguir, tal com va el món cada dia hi ha menys gent que és pugui mirar en un mirall i no contempli la maldat del propi ésser humà. El món cada cop va a pitjor, guerres per interessos, corrupció, atemptats, assassinats, un cúmul de maldat que probe de l’egoisme que ens fa com a espècie i que ens demostra cada cop més que som una espècie dèbil i que només ens regim pel pur interès d’aconseguir una felicitat hipòcrita basada en la comoditat, el plaer del dia a dia i creant així una bombolla pròpia per cada home anomenada màscara.

La màscara és allò que com a persones des de petits ja ens posem per poder diferencia el nostre món propi amb el món exterior i que en el fons no és més que una capa que creem per protegir-nos de la por que notem al nostre voltant i que ens ensenya dia a dia que no és pot confia en els demés sinó comencem per confiar en nosaltres mateixos.

Potser el món millora algun dia si per fi aconseguim ser franc els uns amb els altres i ens adonem que l’únic que necessitem en el fons és la confiança i la tendresa de la nostra pròpia espècie i adonar-nos que tot ésser humà està format del dos mateixos òrgans i que segons la meva precària opinió són els que mouen el dia a dia per cadascun de nosaltres, el cor i el cap.

Espero que algun dia pugui mirar enrera i poder tornar a nota l’essència del que els savis anomenen “amor” poder tornar a despertar-me sabent que la persona que tinc al costat és la persona feta per mi, que es preocupa pel meu ésser i que donaria el que fos perquè de la meva cara surtis un somriure. Suposo que algun dia una porta s’obrirà i que d’ella sortirà el que anomeno infortuni, que no és més que una petita guspira que fa moure la sang, els sentiments, el cor, i que ens dóna molts cops aquell aire que tant necessitem i que poques vegades demanem.

Una nit solitària.

Tags: reflexions

This entry was posted on dissabte, gener 3rd, 2004 at 5:11 am and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.