Les persones tenim un do, no ens adonem de quant estimem a una persona fins que la perdem, i quan arriba aquest punt, que s’hi pot fer? Hi ha gent que diu que sempre s’apren, però quan no es coneix l’error? Potser el millor en aquests casos seria fer un format al meu cap, però no ho se si seria bo.
Etiquetes: reflexions
Llegint aquest post m’ha vingut a la ment una gran frase que vaig sentir a una no tan gran pel·lícula que es diu “Una Proposición Indecente”, l’he buscat pel google, i diu així:
“Alguien dijo una vez: si deseas algo con mucha fuerza, déjalo en libertad. Si vuelve a ti, será tuyo para siempre. Si no regresa, no te pertenecía desde el principio”
Ostres, dóna que pensar aquest post.
Jo m’hi sento plenament identificat… em va passar un cop això… i darrerament per poc no torna a passar. I no, encara no els conec els meus errors.
I un format, no crec que servís, almenys a llarg termini. A curt potser sí.
Sempre podem provar un format a baix nivell… però no sé que dir-te’n… de fet no sé com es fa, perquè més d’un cop l’hagués fet :)
jo crec que el millor és arriscar-se i gaudir intensament del moment amb aquesta persona pq no saps mai si s’acabarà…
per altra banda si realment ha significat molt per tu mai és tard per intentar recuperar-la o no?
m’he oblidat de dir que lo de fer un format per estar preparats és quasi impossible pq el ser humà topa sovint amb la mateixa pedra…..i l’amor és molt difícil de controlar i subjectar mitjançant unes normes establertes…
es poden arribar a fer moltes bestieses per amor………vinga adeu